Nosaltres marquem la nostra identitat

Des de fa gairebé dos mesos estic vivint a Dublín. Molts de vosaltres ja ho sabíeu. Alguns, també coneixeu aquest bloc, tot i que estic segur que el donàveu per mort.

Lluny de tot això (tot i que part de raó no us en falta) volia tornar-lo a reactivar amb les experiències aquí viscudes i comparar la realitat dublinesa amb la realitat barcelonina. La de la casa d’origen amb la de la casa que m’acull. Dublín és una ciutat petita si ho comparo amb Barcelona, és clar. Per tant, és injust mirar-la amb els mateixos ulls. En arribar, i per fer-me-la més meva, vaig voler viure la ciutat com si fos el meu barri. Més gran sí, però el meu barri. Em penso, que ha estat encertada aquesta visió, perquè poc a poc aquesta ciutat m’ha anat donant petits detalls que només es troben en el dia a dia d’un barri. Però les coses de barri les explicaré en un altre post.
M’hi sento a gust. Barcelona està protegida per dos rius el Besòs i el Llobregat. Dublín està dividida per un riu el Liffey (i el Gran Canal). La gent està orgullosa de ser del Sud de la ciutat o del Nord hi ha una fraternal rivalitat. Com entre Sants i Gràcia. Al cap i a la fi, tots som de Barcelona. Tots som de Dublín.

Un diumenge vem preparar-nos per anar a visitar Belfast. La capital d’Irlanda del Nord, Regne Unit. Esteu completament situats, però allà la divisió és diferent. Irlandesos i anglesos. Catòlics i protestants. Viuen amb Pau, però viuen dividits. No són una mateixa ciutat. Són dos móns, dues realitats. Però el pitjor no és això, el pitjor és que viuen orgullosos d’estar dividits. No és una mateixa realitat, no és una mateixa identitat. No és, m’atreviria a dir, que ni un mateix idioma. Molt menys, un mateix país. No són ni la colònia anglesa que uns apunten ni la part irlandesa que falta per alliberar, que uns altres mantenen. Sembla mentida, però Belfast no és Europa. La pregunta és: Per què? Què li passa al Nord per no voler europeïtzar-se? Moltes preguntes em ronden el cap, entre elles si forma part de la mà que mou els fils des de la Casa Blanca. No és d’amagar que els Estats Units se serveixen de la posició del Regne Unit per tenir presencia política a Europa (al igual que de la OTAN per tenir presencia militar a Europa). No és un secret.

Qui marca aquesta identitat? No vull acabar la publicació volent-vos fer pensar que és culpa dels americans. Poc hauríeu entès d’aquesta publicació, doncs. La identitat la marquem nosaltres amb el del nostre costat. La nacionalitat la marca el treball conjunt amb el veí.

Cançó d’avui: Take my hand de Dido.
Color del dia: Canós.
Consell: Si vols alguna cosa ben feta, fes-te-la tu.
Ciutat de la UE: Sí, Dublín.