2 05 2012

Sembla mentida, però això és Europa.

El què? Aquesta és la primera pregunta que hom es fa quan sent les paraules del monarca. El significat que prenen aquestes paraules a les meves oïdes, i de molta altra gent, és: tranquils que no us en tornareu a assabentar. Està clar que, per ser Rei cal tenir l’ofici de sang i nar-hi, que molta gent poc recorda: El 14 d’abril va ser la data en què SM el monarca va patir un accident que li va provocar una lesió al maluc. Com? De cacera, una tasca bàsica per un rei. Dos dies abans escoltàvem per televisió com el seu nét gran, es fotia un tret al peu amb 13 anys i com l’avi no havia anat a visitar-lo a l’hospital. Doncs apa, volíeu monarquia hospitalària? Doncs partida doble! No perdem el nord, sisplau. És el mateix pistoler monàrquic que va escopetejar el seu germà.

Per sort, la…

View original post 299 more words





Refrendadores i Ministeri de Caça. “No volverá a ocurrir”

19 04 2012

El què? Aquesta és la primera pregunta que hom es fa quan sent les paraules del monarca. El significat que prenen aquestes paraules a les meves oïdes, i de molta altra gent, és: tranquils que no us en tornareu a assabentar. Està clar que, per ser Rei cal tenir l’ofici de sang i nar-hi, que molta gent poc recorda: El 14 d’abril va ser la data en què SM el monarca va patir un accident que li va provocar una lesió al maluc. Com? De cacera, una tasca bàsica per un rei. Dos dies abans escoltàvem per televisió com el seu nét gran, es fotia un tret al peu amb 13 anys i com l’avi no havia anat a visitar-lo a l’hospital. Doncs apa, volíeu monarquia hospitalària? Doncs partida doble! No perdem el nord, sisplau. És el mateix pistoler monàrquic que va escopetejar el seu germà.

Per sort, la Constitució Espanyola, la de tots (sí, sí, aquella que jo també vaig votar), en el seu privilegiat article 64 punt dos diu: “De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden[1]“. Això és un missatge en clau d’avís per a TOTS els qui tenen accés a la real agenda reial. Qui se’n torni a anar de la boca el faré servir d’esquer per la propera caça, que potser ja no serà d’elefants, serà de bocamolls. Perquè està clar que de la mort del paquiderm no ha estat el Rei.

De qui ha estat, doncs, la responsabilitat de la mort de l’elefant? Mirem el punt primer del mateix article: “Los actos del Rey serán refrendados por el Presidente del Gobierno y, en su caso, por los Ministros competentes. La propuesta y el nombramiento del Presidente del Gobierno, y la disolución prevista en el artículo 99, serán refrendados por el Presidente del Congreso[2]“. No és responsabilitat del Rajoy la mort de l’elefant, és responsabilitat del Rajoy que no hi hagi un Ministeri de Caça.

En resum, dues càmeres i dos micròfons en un passadís de l’Hospital San José. Poca cosa per la despesa que suposa viatjar des de Botswana, un dels països més meridionals del continent africà. Per a la majoria de partits polítics les paraules del cacic reial han estat més que suficients per apaivagar l’estampida de retrets contra la Corona. Cal oblidar-ho ja? Ho tornem a deixar passar? Seguirem cap endavant, anant de cul.

Sembla mentida però el juancarlismo és Europa.

Cançó d’avui: Jo vull ser rei, de Els Pets.

Color del dia: Morat (o tricolor).

Consell: Mata el pato.

Ciutat de la UE: Roma.





28M: Vandalisme a la Cívica, incivisme del vàndal. 29M: Vaga general, incivisme general

29 03 2012

El que el passat 28 de març es va viure a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va ser molt curiós perquè dóna per pensar. Es veu com els conflictes, per molt temps que passi, esdevenen transgeneracionals i ja no cal apel·lar al civisme o a la civilització, si se’m permet, per saber que el vandalisme persisteix en dates assenyalades i en protestes legítimes, democràtiques i de major o menor pes social. El vandalisme actua com un troià.

Estant a les dependencies de Treball Campus a la Plaça Cívica de la UAB (en planta de carrer per qui no conegueu), una cinquantena d’energúmens[1] (pels qui creieu que estic insultant a algú, veieu la segona accepció del Diccionari del Institut d’Estudis Catalans i si voleu afegir-hi la primera ho deixo a la vostra llibertat) van començar a grafitejar les vidrieres de l’edifici de l’Hemeroteca General i a enganxar-hi cartells amb cola líquida.

Això em planteja vàries qüestions:

  • Tenen dret a manifestar-se públicament aquesta gent? Per suposat, i privadament.
  • Saben que seran ells qui de manera indirecta, al igual que la resta de 40.000 alumnes que composen la universitat, pagaran les destrosses que ells mateixos van fer? El pensament lògic és: jo destrosso i tots paguem.
  • Això ho saben la resta del col·lectiu universitari? Doncs la gran majoria d’alumnes, no. S’ho trobaran quan passegin per la Cívica i vegin que el seu entorn està malmès.
  • Algú se’n farà responsable o buscarà responsables per què ho restitueixin? Temps al temps. Tot apunta a què: qui dia passa, any empeny. Temps al temps.

Dono fe i testimoni que des del propi Treball Campus es va trucar a seguretat per alertar d’aquests fets. No van obtenir resposta. Puc afirmar i afirmo perquè així ho vaig presenciar que aquesta colla de gent anava organitzada i que no permetien fotografiar el que es feia fins un cop estigués tot acabat. Que no es pogués identificar a ningú durant els actes. Igualment puc afirmar i afirmo que tres membres de seguretat i vigilància de la universitat s’estaven recolzats a la boca de sortida dels FGC mirant-ho com si d’una activitat de diari es tractés.

29M: Hi ha hagut la vaga general seguida de diferents maneres segons la font. No vull entrar en el ball de dades ni en com es prenen unes i unes altres. No he volgut participar d’aquesta[2].

En canvi l’experiència és un grau i la reflexió final versa sobre com sempre caiem en una inutilitat crònica per gestionar incidents apàtrides, sense bandera, justificació ni recolzament social. Perquè de les decisions que afecten la societat se’n deriven responsabilitats polítiques (o se n’haurien de derivar). I si ens afecten a tots, s’han de preveure. I si es preveuen s’han gestionar a priori: evitant que aquests vàndals que formen part d’una subespècie humana surtin al carrer. I no pas ad hoc, havent de recórrer al cos policial antiavalot.

Des dels fets de la UAB del passat 28 de març. Dels molts altres viscuts durant la meva estada i en què l’equip de govern de la facultat de comunicació durant el període en què vaig ser-hi no va garantir el meu dret (previ pagament i sense compensació posterior) durant la ocupació de facultats per energúmens durant el 2008[3]. Els finals de celebracions esportives. I, com el dia 29M, la vaga general: Noto una impotència extrema en veure com la imatge de la meva ciutat, que tants diners ens costen la marca Barcelona quedi tan esbiaixada, denigrada, irreconeixible, inexistent.

Perdoneu la negreta, però: Si tots els polítics sabeu qui són aquesta elit vandàlica que resideix a Barcelona i que gaudeix i es creix amb aquests actes, per què no sou capaços de prendre exemple, com el Regne Unit, i impedir que aquesta gent, que tan identificada teniu o això dieu, surtin al carrer en dates com aquestes?

Sembla mentida però Barcelona és Europa.

Cançó d’avui: Raining Again, de Moby. Raining Again. (Perdoneu la publi)

Color del dia: Vermell foc.

Consell: Aprenem de l’au Fènix.

Ciutat de la UE: Barcelona.


[2] perquè els meus principis m’ho impedeixen: sóc incapaç de prejutjar ningú. No podria estar a la pel·lícula de ‘Minority Report’ i avançar-me per jutjar. Ho sento, sóc incapaç. Això és una decisió de principis personals, per tant ningú més que jo mateix pot filar o desfilar perquè les meves decisions personals m’afecten només a mi.

[3] Sinó error l’any. I que puc explicar en qualsevol altra publicació en aquest blog.





Merkozy. 17/27. Un sopar i The Church

7 12 2011

Diumenge passat, estant a Dublín, vaig poder gaudir d’una vetllada amb la meva parella a un restaurant al bell mig de la capital irlandesa. St. Mary’s Church of Ireland, l’església de Santa Maria[1].

Un exquisit tracte durant tota la vetllada. Un sabor i un tacte al paladar finíssim. Algú hauria pensat mai de poder gaudir d’un romàntic sopar sota d’un òrgan (sí, sí, aquell instrument de vent que funciona amb tecles tan típic de les esglésies.), al costat de ben restaurades làpides a les parets i amb una il·luminació que lluny de voler semblar terrorífic (Terrífic![2]) feia reviure la tendresa d’una família a prop nostre, d’una parella (nosaltres mateixos)? Tot ben acompanyat de la música de tres violins que cantaven els típics vius ritmes irlandesos sota l’arbre de Nadal on hi hauria d’haver “l’Ara” del temple.

Una església acabada de construir al segle XVIII i tancada el 1964. Va ser adquirida de nou el 1997 per un inversor privat i rehabilitada. Finalment, el 2007 va ser reoberta com a restaurant, bar, club, etc. De tot una miqueta. La veritat és que és una atracció única a Dublín, però cal pensar en el principal missatge que això ens transmet. Pot un temple transformar-se en un restaurant? Pot la fe transformar-se en quelcom de profit un cop tancat el lloc de culte? Calen 40 anys d’una església tancada per reformar-la tal i com està? Es pot, a Espanya, fer una cosa per l’estil sense posar-se les mans al cap per part de la política, societat, lobbies, altres actors poc coneguts…?

Imagino, pel meu parer, que aquest és un dels exemples de l’Espanya de les dues velocitats. He dit Espanya? Perdoneu, volia dir Europa. Sóc europeista i crec en el projecte comú. Però per sort, veig les coses. Durant la meva carrera molts professors m’han encoratjat a mantenir el meu punt de vista, tot i que ells fossin euroescèptics. No és bonic? Si més no, sí que és esperançador. Finalment, es fa palès un fet que tant els uns com els altres vèiem des de feia temps. L’Europa de les dues velocitats. Estem parlant d’una Europa de primera i una de segona? No pas (ironia). Estem parlant de l’Europa de les dues velocitats. D’aquella en la que 17 estaran per sobre dels 27. He dit 17? Perdoneu altra vegada, volia dir 2. França i Alemanya. Sarkozy i Merkel. Merkozy. Malauradament aquest ha estat un concepte que molts publicistes voldrien haver treballat amb ell. Ràpid, enganxós i fàcil d’entendre.

Cal renéixer Europa? Segueix funcionant el sistema d’Estats de la Unió Europea (UE)? La veritat és que, qui es vulgui plantejar la UE com a uniforme i d’una estructura tancada, està condemnat al fracàs. I qui vulgui veure una UE d’una sola velocitat també. Fins ara mateix les últimes voluntats dels motors d’Europa han cedit a la majoria dels membres. Però és qüestió de física veure que liderar una Europa de 27 països en què cadascú duu una velocitat econòmica, social, democràtica,… cansa. I cansa molt, per això França i Alemanya volen encapçalar un nou projecte basat en ells mateixos. Basat en l’economia de mercat, en xifres que controlen i que sobre ells mateixos han treballat. Basat en Alemanya com a principal motor econòmic i a França com a principal exèrcit de la UE. Perquè sinó, l’euro pot caure en front del dòlar i de la lliura esterlina. Perquè sinó, la OTAN pot prendre més força dins del nostre territori. Sí que parlo de la OTAN, que no hem d’oblidar que és aquell gran invent dels Estats Units (EUA) per controlar, segons es deia, el comunisme des d’Europa. Els Estats Units ja estan a Europa. Entre d’altres molts països membres, Alemanya i França també en formen part, tot i que aquest últim país va sortir-ne com a cos militar d’aquest organisme internacional.

Per tant, quin és l’enemic d’Europa? Els Estats Units, l’economia, la religió? No, no. Tot això són només conseqüències d’ella mateixa. Europa menja Europa. I fins que no tinguem clar que el Projecte Comú està, actualment, massa lluny de l’idealisme amb el que va néixer després de la II Guerra Mundial, no podrem avançar. No pot existir la multicefàlia sota una bandera. Cal veure la bandera blava amb les dotze estrelles[3] com a una de sola sobre un gran ventall d’identitats nacionals, nacions i països. Sobre la pluralitat i l’entesa de què cada país juga un paper diferent dintre del mateix joc. Sembla mentida, però això és Europa. Cal seguir mantenint, si més no, l’esperit d’aquest idealisme si és que aquest idealisme està mort.

Us deixo amb un article de Ramon Tremosa (“Berlín, millor que Madrid) que us aclarirà una mica més com se’ns planteja Europa actualment.

Cançó d’avui: Born in the USA. Bruce Springsteen.

Color del dia: Blanc com la neu, potser perquè s’hi apropa.

Consell:

Em van dir: Imagina que tens el poder de decidir.

Vaig respondre: Això de tenir el poder de decidir m’agrada, però lo d’imaginar m’agrada encara més perquè em dóna poder sense límits.

Ciutat de la UE: Parlín 😉 S’entén?





Plou. Fa vent. És un mal dia. Però torna a sortir el sol.

30 11 2011

Amb tristesa rebo la noticia sobre la televisió i la ràdio de L’Hospitalet de Llobregat. A la primera no hi ha renovació de la llicència per a l’any 2012 (estem a finals de novembre, una mica tard per fer pública aquesta voluntat) a la productora Lavínia Tv. A la segona, un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO). La televisió de Blanes també ha tancat. A Televisió de Catalunya volen tancar-hi dos dels sis canals. Aquesta, no pot fer front al pagament de drets del futbol en obert de cara a l’any vinent. La última gran oportunitat per entrar a Televisió Espanyola (TVE) va ser el 2007. Fa molt de temps.

Però no vull descentrar-vos. M’interessa mostrar-vos el pes que té un mitjà públic a nivell local quan el municipi que el sustenta és gran. Tant en demografia com en pressupost. L’Hospitalet és la segona ciutat més important de Catalunya en aquests dos apartats. El fet que es vulgui eliminar aquest servei, com a servei públic i tot el que això comporta, duu a pensar, pels qui coneixem com hauria de funcionar un mitjà públic, a la mala gestió de pressupostos cap a la ràdio i la televisió. Segons Fundacc[1], Tv l’Hospitalet té un 1,4% d’espectadors a tot Catalunya i un 2,1% a la província de Barcelona. Un espai del 2,1% a la província de Barcelona, en lluita contra televisions d’àmbit estatal, internacional i el sistema de multicanal de la TDT (Televisió Digital Terrestre), és un espai ofert molt important. No vull parlar de números, que ja per si sols tenen un gran significat. Vull parlar de lletres i sentiments. Vull que veieu la gran quantitat de material intangible que es pot arribar a perdre.

Fem marxa enrere i no correm tant. Què significa un mitjà de comunicació local i públic? Cal saber d’on venim per saber on estem. Cal recordar què és el que es perd quan desapareix un mitjà públic ja sigui d’àmbit local, autonòmic o nacional. Un mitjà públic local és informació directa sobre l’entorn al qual pertany. Qui millor per parlar d’un municipi que el seu propi mitjà, el qual ha de ser garantia de pluralitat, democràcia, debat, formació, informació i entreteniment. Igualment, aquest mitjà ha de disposar de les eines per garantir aquests trets.

I, millor encara, m’agradaria que penseu, quan llegiu cadascun dels següent paràgrafs, en diferents edats passades de la vostra vida.

Parlo de pluralitat quan tothom té un lloc on poder expressar la seva opinió sense diferències de raça, sexe, sexualitat, creences religioses, partidismes, edat, origen, etc. (Aquest “etc.” pot ser tan llarg com diferències hi vulgueu trobar. Cal que sigui tan llarg?) Parlo de democràcia quan tothom pot opinar i expressar-se. Llibertat d’expressió. Sí, sí, aquell article 20 de la Constitució Espanyola. Tot i que ja es diu en el mateix preàmbul: Garantizar la convivencia democrática dentro de la Constitución y de las leyes conforme a un orden económico y social justo. Igualment, no vull perdre de vista l’article primer de la Constitució (una lectura d’aquest text sempre és convenient, no perdeu la perspectiva de les regles del joc).

Parlo de debat quan els líders dels partits polítics amb representació s’asseuen en una mateixa taula, en un mateix moment i un mateix dia per fer les proclames que creguin necessàries. No parlo de debat quan es fa des del bipartidisme. Però també parlo de debat quan altres representacions polítiques també tenen el dret, i el poden exercir, de presentar-se davant d’un altre partit i mostrar les seves cartes. Perquè tenir una carta de cada no garanteix guanyar la partida. Tenir un comodí, garanteix guanyar alguna cosa perquè el pots jugar amb qualsevol carta.

Parlo de formació quan hi ha una voluntat i un exercici de voler formar a la població en l’estructura d’unes bases educatives mínimes. Tot i que actualment a la Televisió de Catalunya hi ha el “Quèquicom”. Solen ser ciències experimentals, tecnologia, ciències naturals, etc.

Parlo d’informació quan els mateixos periodistes no signen les notícies d’àmbit polític en temps de campanya electoral perquè no poden regir els seus temps a criteris purament periodístics i ho han de fer segons representació parlamentària. Informació és saber el què passa a la meva població, però també és saber què passa a la població del meu costat i a les del voltant. Informació és treball en equip.

Parlo d’entreteniment quan, d’una o altra manera, tots ens “escarxofem” al sofà i volem veure un partit de futbol. La sèrie de moda. Dibuixos animats. Un debat esportiu o polític. Quan vull saber perquè a l’escola del costat de casa hi ha hagut tant de xivarri tota la tarda i veig que els nens estaven celebrant el Caga Tió (aquest any no l’he alimentat, els regals seran raquítics).

Si algú veu que falta el valor de l’educació, aquest és un sumatori dels que anteriorment han estat exposats. En una major o menor mesura.

Podria parlar d’objectivitat. No encetaré aquest debat perquè ja té tots els arguments a sobre de la taula. Però no vull oblidar l’objectivisme. Cal tractar totes aquestes característiques anteriorment enumerades amb la màxima professionalitat possible. Cal.

No parlo de números perquè el valor immaterial que es perd rere aquesta notícia és incalculable. Però cal invertir en aquests mitjans. Sinó, això ens allunya d’una Europa plural, informada, d’entreteniment, debat i formada. D’una Europa objectivable. Per tot, aquesta notícia, que es pot extrapolar a molts altres mitjans, fa que no sigui Europa.

Cançó d’avui: Money for nothing. Dire straits.

Color del dia: Taronja. Si és dolç, agrada. Si està per madurar, amarga. Però és el mateix color.

Consell: Per créixer, també cal invertir en resultats negatius.

Ciutat de la UE: Berna


[1] Resum Públic del Baròmetre. 4a Onada any 2011 [29-11-2011]. http://www.fundacc.org/fundacc/ca/dades/informe-public-i-gratuit.html





Let the songs begin. Let the music play. Let the voices sing.

23 11 2011

La veritat és que algú em va felicitar el meu aniversari dient-me que el meu regal per la data era una majoria absoluta del Partit Popular. La meva resposta va ser que aquest regal l’havíem de compartir entre tots.

Sempre he admirat la facilitat que tenen els líders polítics europeus pels idiomes, si més no, per intentar aprendre alguna cosa. Merkel va trucar a Mariano Rajoy la mateixa nit de les eleccions per felicitar-lo. Les eleccions van ser el diumenge passat. I per si algú no se’n recorda, les hi van dir “20-N” (un altre esdeveniment per a la mateixa data. El màrqueting polític ja té via lliure per enllaçar els 2 esdeveniments). Avui és 23 de novembre. Una data qualsevol. Pots llegir aquest article a una hora qualsevol. Pots estar en qualsevol lloc i, si trobes que pot ser prou interessant, pots escriure qualsevol crítica a aquest article (tot i estar moderades, s’accepten de tot tipus). Qualsevol pot respondre’m. Fins i tot vostè, senyor Mariano Rajoy. El silenci ha estat la seva arma més mortífera. Si no parles, no perds. Conclusió, no han perdut votants respecte les votacions generals anteriors. O, com deia Napoleó, no interrompis mai a l’enemic quan s’estigui equivocant. Però el més aberrant o extravagant, com vulgueu dir-li,  és que el silenci s’ha tornat en l’arma política de Mariano Rajoy. No sabem del seu programa polític (que no l’electoral) sobre el futur d’Espanya. Ni una paraula a l’endemà dels resultats.

Lluny d’entrar en partidismes, no és una crítica des del socialisme el que estic predicant sinó des dels “dos dits de front” que necessita tota societat. Mariano, quina serà la seva política laboral per reduir l’atur? Quines polítiques prioritzarà per facilitar feina als joves i emprenedors? “Donem-los-hi una oportunitat” em van dir. Les oportunitats no triguen 3 dies en fer-se públiques. No esperem al traspàs de poders perquè per a moltes famílies potser ja serà massa tard. Actuï ja senyor Rajoy. Comenci la partida perquè ha passat de moure les fitxes negres a moure les fitxes blanques i ara mateix vostè es troba enrocat i, malauradament, els fronts que li demanen resposta són molts: joves, pensionistes, empreses, administracions, Europa i uns cinc milions d’aturats. Quin és el missatge dels grans polítics després de les seves victòries? Molt em temo que de segona divisió no passem. Ens quedem, com sempre, als play-offs d’ascens. Sembla mentida, però els nostres presidents són Europa. I això, fa mal.

Algú altre, a l’endemà, va compartir amb les seves amistats a Facebook l’enllaç de “Barcelona” de Freddie Mercury i Montserrat Caballé.  La meva resposta va ser: “Home, sweet home”. No hi ha res com tornar a casa després d’estar-ne fora un temps. Però, la veritat és que no hi ha molta cosa que em faci la tornada atractiva. Preferiria que fos diferent, però què millor que començar la partida perdent per poder obtenir millors mèrits? Qui no se’n surt, és perquè no es mou. I qui es mou i no se’n surt és perquè no duu la direcció adequada. Treballem en això perquè així ens en sortirem tots.

Cançó dSímbol‘avui: Barcelona. Freddie Mercury i Montserrat Caballé

Color del dia: Blau.

Consell: Acabes sabent perfectament quan fiques el dit a la feridura. En política, no el treguis d’allà, però utilitza més d’un dit per buscar més d’una feridura.

Ciutat de la UE: Gènova.

PD: Gràcies Andrea.





I el 20-N, arribarà a temps?

16 11 2011

Encara no fa un mes que a Irlanda hi va haver eleccions presidencials. El resultat va ser favorable pel laborista Michael D. Higgins amb un 39.6% de primera volta i un 56.8% en segona volta contra l’independent Seán Gallagher. D’aquesta manera, hi ha hagut diferents canvis que porten a un avanç molt diferent del que ha existit fins al moment.

Higgins passa a substituir a Mary Patricia McAleese que ha estat durant els dos últims períodes que li permet la Constitució d’Irlanda per un període màxim de 7 anys en cada un. El canvi de passar d’una dona a un home duu una sensació agradable sobre la possibilitat de tenir un president o una presidenta. No dubten de les capacitat de ningú per raons de sexe.

Igualment, es passa d’un membre de independent a un altre del partit laborista això porta a pensar que els partits polítics governen per tothom. El bipartidisme està superat. Això porta a vàries voltes. És quelcom positiu perquè pots anar premiant o no als partits fins a arribar a l’elecció final.

Tot i així, aquestes eleccions són per una figura política que no representa molt. Perdó, potser seria millor dir que és una figura política que representa. Realment, el poder l’ostenta el Primer Minister (Taioseach) Enda Kenny.
A Espanya, tenim un sistema electoral fet a pedaços (sistema d’Hondt i bipartidisme que tot i no formar part del sistema electoral, sí hi té un gran pes).

Tenim una política de pedaços (quan teníem no vem invertir suficient en R+D, quan hem deixat de tenir pensem en per què no vem invertir més en R+D). Tenim partits polítics organitzats en pedaços per aconseguir una major representació (només cal veure la multiplicitat del partit socialista i d’ERC aquesta vegada, entre d’altres exemples possibles).

Avui, i més concertament per no faltar a la veritat, a les 14.35h no he rebut el meu vot per correu per exercir el meu dret a vot. Molta gent coneix quines són les meves conviccions polítiques. Tot i així, comparteixo amb tothom les regles del joc. I la meva pregunta o la meva inquietud més gran ve per saber qui serà el representat de tota aquella gent que, pel motiu que sigui, ens trobem amb què no només no podrem exercir el nostre dret sinó que no hi haurà ningú que defensi el nostre dret a vot. Això sí, els terminis per personar-se a l’ambaixada eren clars i no era possible traspassar-los. Doncs així ho vaig fer. La meva pregunta també va sobre: sí així ho hagués fet, encara seria la meva falta? Però insisteixo en les dues primeres, qui em garanteix el meu dret i qui em permet el meu dret?

No serà ni Mariano Rajoy ni Alfredo Rodri… Pérez Rubalcaba. Perdi qui perdi no esgrimirà aquest argument per poder dormir tranquil•lament la nit del 20-N tot i tractar aquest tema de manera tan airejada. Qui de tots els candidats, i repeteixo, de tots els candidats ha tingut el valor de cancel•lar la seva agenda de mítings fins que no quedés garantit el dret de tothom?

Sembla mentida, però les eleccions del 20-N no són Europa.

Cançó d’avui: Right on Time, R.H.C.P.
Color del dia: Morat.
Consell: Aprofita a cada una de les persones del teu voltant per reeducar-les en allò que els hi manqui.
Ciutat de la UE: Nantes.








%d bloggers like this: