Nosaltres marquem la nostra identitat

7 11 2011

Des de fa gairebé dos mesos estic vivint a Dublín. Molts de vosaltres ja ho sabíeu. Alguns, també coneixeu aquest bloc, tot i que estic segur que el donàveu per mort.

Lluny de tot això (tot i que part de raó no us en falta) volia tornar-lo a reactivar amb les experiències aquí viscudes i comparar la realitat dublinesa amb la realitat barcelonina. La de la casa d’origen amb la de la casa que m’acull. Dublín és una ciutat petita si ho comparo amb Barcelona, és clar. Per tant, és injust mirar-la amb els mateixos ulls. En arribar, i per fer-me-la més meva, vaig voler viure la ciutat com si fos el meu barri. Més gran sí, però el meu barri. Em penso, que ha estat encertada aquesta visió, perquè poc a poc aquesta ciutat m’ha anat donant petits detalls que només es troben en el dia a dia d’un barri. Però les coses de barri les explicaré en un altre post.
M’hi sento a gust. Barcelona està protegida per dos rius el Besòs i el Llobregat. Dublín està dividida per un riu el Liffey (i el Gran Canal). La gent està orgullosa de ser del Sud de la ciutat o del Nord hi ha una fraternal rivalitat. Com entre Sants i Gràcia. Al cap i a la fi, tots som de Barcelona. Tots som de Dublín.

Un diumenge vem preparar-nos per anar a visitar Belfast. La capital d’Irlanda del Nord, Regne Unit. Esteu completament situats, però allà la divisió és diferent. Irlandesos i anglesos. Catòlics i protestants. Viuen amb Pau, però viuen dividits. No són una mateixa ciutat. Són dos móns, dues realitats. Però el pitjor no és això, el pitjor és que viuen orgullosos d’estar dividits. No és una mateixa realitat, no és una mateixa identitat. No és, m’atreviria a dir, que ni un mateix idioma. Molt menys, un mateix país. No són ni la colònia anglesa que uns apunten ni la part irlandesa que falta per alliberar, que uns altres mantenen. Sembla mentida, però Belfast no és Europa. La pregunta és: Per què? Què li passa al Nord per no voler europeïtzar-se? Moltes preguntes em ronden el cap, entre elles si forma part de la mà que mou els fils des de la Casa Blanca. No és d’amagar que els Estats Units se serveixen de la posició del Regne Unit per tenir presencia política a Europa (al igual que de la OTAN per tenir presencia militar a Europa). No és un secret.

Qui marca aquesta identitat? No vull acabar la publicació volent-vos fer pensar que és culpa dels americans. Poc hauríeu entès d’aquesta publicació, doncs. La identitat la marquem nosaltres amb el del nostre costat. La nacionalitat la marca el treball conjunt amb el veí.

Cançó d’avui: Take my hand de Dido.
Color del dia: Canós.
Consell: Si vols alguna cosa ben feta, fes-te-la tu.
Ciutat de la UE: Sí, Dublín.

Anuncis

Accions

Information

2 responses

7 11 2011
peterpanistaca

Magnífica reflexión, un beso enorme a los dos. Mönica

7 11 2011
mercè

La veritat és que dins d’aquesta nova aventura que estem visquent, ens hem endinsat en un món que és completament diferent de Catalunya. La gent, les costums, el país en sí és completament diferent al la nostra terra. Aquí la identitat està molt marcada, sí, perquè així com els catalans han marcat en diverses ocasions, ells són i seran sempre dublinesos, mai anglesos com han estat nomenats a vegades. Són gent orgullosa de la seva terra, gent amb una forta identitat pròpia, de la qual molts països podrien agafar l’exemple.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: