Refrendadores i Ministeri de Caça. “No volverá a ocurrir”

19 04 2012

El què? Aquesta és la primera pregunta que hom es fa quan sent les paraules del monarca. El significat que prenen aquestes paraules a les meves oïdes, i de molta altra gent, és: tranquils que no us en tornareu a assabentar. Està clar que, per ser Rei cal tenir l’ofici de sang i nar-hi, que molta gent poc recorda: El 14 d’abril va ser la data en què SM el monarca va patir un accident que li va provocar una lesió al maluc. Com? De cacera, una tasca bàsica per un rei. Dos dies abans escoltàvem per televisió com el seu nét gran, es fotia un tret al peu amb 13 anys i com l’avi no havia anat a visitar-lo a l’hospital. Doncs apa, volíeu monarquia hospitalària? Doncs partida doble! No perdem el nord, sisplau. És el mateix pistoler monàrquic que va escopetejar el seu germà.

Per sort, la Constitució Espanyola, la de tots (sí, sí, aquella que jo també vaig votar), en el seu privilegiat article 64 punt dos diu: “De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden[1]“. Això és un missatge en clau d’avís per a TOTS els qui tenen accés a la real agenda reial. Qui se’n torni a anar de la boca el faré servir d’esquer per la propera caça, que potser ja no serà d’elefants, serà de bocamolls. Perquè està clar que de la mort del paquiderm no ha estat el Rei.

De qui ha estat, doncs, la responsabilitat de la mort de l’elefant? Mirem el punt primer del mateix article: “Los actos del Rey serán refrendados por el Presidente del Gobierno y, en su caso, por los Ministros competentes. La propuesta y el nombramiento del Presidente del Gobierno, y la disolución prevista en el artículo 99, serán refrendados por el Presidente del Congreso[2]“. No és responsabilitat del Rajoy la mort de l’elefant, és responsabilitat del Rajoy que no hi hagi un Ministeri de Caça.

En resum, dues càmeres i dos micròfons en un passadís de l’Hospital San José. Poca cosa per la despesa que suposa viatjar des de Botswana, un dels països més meridionals del continent africà. Per a la majoria de partits polítics les paraules del cacic reial han estat més que suficients per apaivagar l’estampida de retrets contra la Corona. Cal oblidar-ho ja? Ho tornem a deixar passar? Seguirem cap endavant, anant de cul.

Sembla mentida però el juancarlismo és Europa.

Cançó d’avui: Jo vull ser rei, de Els Pets.

Color del dia: Morat (o tricolor).

Consell: Mata el pato.

Ciutat de la UE: Roma.





Plou. Fa vent. És un mal dia. Però torna a sortir el sol.

30 11 2011

Amb tristesa rebo la noticia sobre la televisió i la ràdio de L’Hospitalet de Llobregat. A la primera no hi ha renovació de la llicència per a l’any 2012 (estem a finals de novembre, una mica tard per fer pública aquesta voluntat) a la productora Lavínia Tv. A la segona, un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO). La televisió de Blanes també ha tancat. A Televisió de Catalunya volen tancar-hi dos dels sis canals. Aquesta, no pot fer front al pagament de drets del futbol en obert de cara a l’any vinent. La última gran oportunitat per entrar a Televisió Espanyola (TVE) va ser el 2007. Fa molt de temps.

Però no vull descentrar-vos. M’interessa mostrar-vos el pes que té un mitjà públic a nivell local quan el municipi que el sustenta és gran. Tant en demografia com en pressupost. L’Hospitalet és la segona ciutat més important de Catalunya en aquests dos apartats. El fet que es vulgui eliminar aquest servei, com a servei públic i tot el que això comporta, duu a pensar, pels qui coneixem com hauria de funcionar un mitjà públic, a la mala gestió de pressupostos cap a la ràdio i la televisió. Segons Fundacc[1], Tv l’Hospitalet té un 1,4% d’espectadors a tot Catalunya i un 2,1% a la província de Barcelona. Un espai del 2,1% a la província de Barcelona, en lluita contra televisions d’àmbit estatal, internacional i el sistema de multicanal de la TDT (Televisió Digital Terrestre), és un espai ofert molt important. No vull parlar de números, que ja per si sols tenen un gran significat. Vull parlar de lletres i sentiments. Vull que veieu la gran quantitat de material intangible que es pot arribar a perdre.

Fem marxa enrere i no correm tant. Què significa un mitjà de comunicació local i públic? Cal saber d’on venim per saber on estem. Cal recordar què és el que es perd quan desapareix un mitjà públic ja sigui d’àmbit local, autonòmic o nacional. Un mitjà públic local és informació directa sobre l’entorn al qual pertany. Qui millor per parlar d’un municipi que el seu propi mitjà, el qual ha de ser garantia de pluralitat, democràcia, debat, formació, informació i entreteniment. Igualment, aquest mitjà ha de disposar de les eines per garantir aquests trets.

I, millor encara, m’agradaria que penseu, quan llegiu cadascun dels següent paràgrafs, en diferents edats passades de la vostra vida.

Parlo de pluralitat quan tothom té un lloc on poder expressar la seva opinió sense diferències de raça, sexe, sexualitat, creences religioses, partidismes, edat, origen, etc. (Aquest “etc.” pot ser tan llarg com diferències hi vulgueu trobar. Cal que sigui tan llarg?) Parlo de democràcia quan tothom pot opinar i expressar-se. Llibertat d’expressió. Sí, sí, aquell article 20 de la Constitució Espanyola. Tot i que ja es diu en el mateix preàmbul: Garantizar la convivencia democrática dentro de la Constitución y de las leyes conforme a un orden económico y social justo. Igualment, no vull perdre de vista l’article primer de la Constitució (una lectura d’aquest text sempre és convenient, no perdeu la perspectiva de les regles del joc).

Parlo de debat quan els líders dels partits polítics amb representació s’asseuen en una mateixa taula, en un mateix moment i un mateix dia per fer les proclames que creguin necessàries. No parlo de debat quan es fa des del bipartidisme. Però també parlo de debat quan altres representacions polítiques també tenen el dret, i el poden exercir, de presentar-se davant d’un altre partit i mostrar les seves cartes. Perquè tenir una carta de cada no garanteix guanyar la partida. Tenir un comodí, garanteix guanyar alguna cosa perquè el pots jugar amb qualsevol carta.

Parlo de formació quan hi ha una voluntat i un exercici de voler formar a la població en l’estructura d’unes bases educatives mínimes. Tot i que actualment a la Televisió de Catalunya hi ha el “Quèquicom”. Solen ser ciències experimentals, tecnologia, ciències naturals, etc.

Parlo d’informació quan els mateixos periodistes no signen les notícies d’àmbit polític en temps de campanya electoral perquè no poden regir els seus temps a criteris purament periodístics i ho han de fer segons representació parlamentària. Informació és saber el què passa a la meva població, però també és saber què passa a la població del meu costat i a les del voltant. Informació és treball en equip.

Parlo d’entreteniment quan, d’una o altra manera, tots ens “escarxofem” al sofà i volem veure un partit de futbol. La sèrie de moda. Dibuixos animats. Un debat esportiu o polític. Quan vull saber perquè a l’escola del costat de casa hi ha hagut tant de xivarri tota la tarda i veig que els nens estaven celebrant el Caga Tió (aquest any no l’he alimentat, els regals seran raquítics).

Si algú veu que falta el valor de l’educació, aquest és un sumatori dels que anteriorment han estat exposats. En una major o menor mesura.

Podria parlar d’objectivitat. No encetaré aquest debat perquè ja té tots els arguments a sobre de la taula. Però no vull oblidar l’objectivisme. Cal tractar totes aquestes característiques anteriorment enumerades amb la màxima professionalitat possible. Cal.

No parlo de números perquè el valor immaterial que es perd rere aquesta notícia és incalculable. Però cal invertir en aquests mitjans. Sinó, això ens allunya d’una Europa plural, informada, d’entreteniment, debat i formada. D’una Europa objectivable. Per tot, aquesta notícia, que es pot extrapolar a molts altres mitjans, fa que no sigui Europa.

Cançó d’avui: Money for nothing. Dire straits.

Color del dia: Taronja. Si és dolç, agrada. Si està per madurar, amarga. Però és el mateix color.

Consell: Per créixer, també cal invertir en resultats negatius.

Ciutat de la UE: Berna


[1] Resum Públic del Baròmetre. 4a Onada any 2011 [29-11-2011]. http://www.fundacc.org/fundacc/ca/dades/informe-public-i-gratuit.html





Let the songs begin. Let the music play. Let the voices sing.

23 11 2011

La veritat és que algú em va felicitar el meu aniversari dient-me que el meu regal per la data era una majoria absoluta del Partit Popular. La meva resposta va ser que aquest regal l’havíem de compartir entre tots.

Sempre he admirat la facilitat que tenen els líders polítics europeus pels idiomes, si més no, per intentar aprendre alguna cosa. Merkel va trucar a Mariano Rajoy la mateixa nit de les eleccions per felicitar-lo. Les eleccions van ser el diumenge passat. I per si algú no se’n recorda, les hi van dir “20-N” (un altre esdeveniment per a la mateixa data. El màrqueting polític ja té via lliure per enllaçar els 2 esdeveniments). Avui és 23 de novembre. Una data qualsevol. Pots llegir aquest article a una hora qualsevol. Pots estar en qualsevol lloc i, si trobes que pot ser prou interessant, pots escriure qualsevol crítica a aquest article (tot i estar moderades, s’accepten de tot tipus). Qualsevol pot respondre’m. Fins i tot vostè, senyor Mariano Rajoy. El silenci ha estat la seva arma més mortífera. Si no parles, no perds. Conclusió, no han perdut votants respecte les votacions generals anteriors. O, com deia Napoleó, no interrompis mai a l’enemic quan s’estigui equivocant. Però el més aberrant o extravagant, com vulgueu dir-li,  és que el silenci s’ha tornat en l’arma política de Mariano Rajoy. No sabem del seu programa polític (que no l’electoral) sobre el futur d’Espanya. Ni una paraula a l’endemà dels resultats.

Lluny d’entrar en partidismes, no és una crítica des del socialisme el que estic predicant sinó des dels “dos dits de front” que necessita tota societat. Mariano, quina serà la seva política laboral per reduir l’atur? Quines polítiques prioritzarà per facilitar feina als joves i emprenedors? “Donem-los-hi una oportunitat” em van dir. Les oportunitats no triguen 3 dies en fer-se públiques. No esperem al traspàs de poders perquè per a moltes famílies potser ja serà massa tard. Actuï ja senyor Rajoy. Comenci la partida perquè ha passat de moure les fitxes negres a moure les fitxes blanques i ara mateix vostè es troba enrocat i, malauradament, els fronts que li demanen resposta són molts: joves, pensionistes, empreses, administracions, Europa i uns cinc milions d’aturats. Quin és el missatge dels grans polítics després de les seves victòries? Molt em temo que de segona divisió no passem. Ens quedem, com sempre, als play-offs d’ascens. Sembla mentida, però els nostres presidents són Europa. I això, fa mal.

Algú altre, a l’endemà, va compartir amb les seves amistats a Facebook l’enllaç de “Barcelona” de Freddie Mercury i Montserrat Caballé.  La meva resposta va ser: “Home, sweet home”. No hi ha res com tornar a casa després d’estar-ne fora un temps. Però, la veritat és que no hi ha molta cosa que em faci la tornada atractiva. Preferiria que fos diferent, però què millor que començar la partida perdent per poder obtenir millors mèrits? Qui no se’n surt, és perquè no es mou. I qui es mou i no se’n surt és perquè no duu la direcció adequada. Treballem en això perquè així ens en sortirem tots.

Cançó dSímbol‘avui: Barcelona. Freddie Mercury i Montserrat Caballé

Color del dia: Blau.

Consell: Acabes sabent perfectament quan fiques el dit a la feridura. En política, no el treguis d’allà, però utilitza més d’un dit per buscar més d’una feridura.

Ciutat de la UE: Gènova.

PD: Gràcies Andrea.





I el 20-N, arribarà a temps?

16 11 2011

Encara no fa un mes que a Irlanda hi va haver eleccions presidencials. El resultat va ser favorable pel laborista Michael D. Higgins amb un 39.6% de primera volta i un 56.8% en segona volta contra l’independent Seán Gallagher. D’aquesta manera, hi ha hagut diferents canvis que porten a un avanç molt diferent del que ha existit fins al moment.

Higgins passa a substituir a Mary Patricia McAleese que ha estat durant els dos últims períodes que li permet la Constitució d’Irlanda per un període màxim de 7 anys en cada un. El canvi de passar d’una dona a un home duu una sensació agradable sobre la possibilitat de tenir un president o una presidenta. No dubten de les capacitat de ningú per raons de sexe.

Igualment, es passa d’un membre de independent a un altre del partit laborista això porta a pensar que els partits polítics governen per tothom. El bipartidisme està superat. Això porta a vàries voltes. És quelcom positiu perquè pots anar premiant o no als partits fins a arribar a l’elecció final.

Tot i així, aquestes eleccions són per una figura política que no representa molt. Perdó, potser seria millor dir que és una figura política que representa. Realment, el poder l’ostenta el Primer Minister (Taioseach) Enda Kenny.
A Espanya, tenim un sistema electoral fet a pedaços (sistema d’Hondt i bipartidisme que tot i no formar part del sistema electoral, sí hi té un gran pes).

Tenim una política de pedaços (quan teníem no vem invertir suficient en R+D, quan hem deixat de tenir pensem en per què no vem invertir més en R+D). Tenim partits polítics organitzats en pedaços per aconseguir una major representació (només cal veure la multiplicitat del partit socialista i d’ERC aquesta vegada, entre d’altres exemples possibles).

Avui, i més concertament per no faltar a la veritat, a les 14.35h no he rebut el meu vot per correu per exercir el meu dret a vot. Molta gent coneix quines són les meves conviccions polítiques. Tot i així, comparteixo amb tothom les regles del joc. I la meva pregunta o la meva inquietud més gran ve per saber qui serà el representat de tota aquella gent que, pel motiu que sigui, ens trobem amb què no només no podrem exercir el nostre dret sinó que no hi haurà ningú que defensi el nostre dret a vot. Això sí, els terminis per personar-se a l’ambaixada eren clars i no era possible traspassar-los. Doncs així ho vaig fer. La meva pregunta també va sobre: sí així ho hagués fet, encara seria la meva falta? Però insisteixo en les dues primeres, qui em garanteix el meu dret i qui em permet el meu dret?

No serà ni Mariano Rajoy ni Alfredo Rodri… Pérez Rubalcaba. Perdi qui perdi no esgrimirà aquest argument per poder dormir tranquil•lament la nit del 20-N tot i tractar aquest tema de manera tan airejada. Qui de tots els candidats, i repeteixo, de tots els candidats ha tingut el valor de cancel•lar la seva agenda de mítings fins que no quedés garantit el dret de tothom?

Sembla mentida, però les eleccions del 20-N no són Europa.

Cançó d’avui: Right on Time, R.H.C.P.
Color del dia: Morat.
Consell: Aprofita a cada una de les persones del teu voltant per reeducar-les en allò que els hi manqui.
Ciutat de la UE: Nantes.





Nosaltres marquem la nostra identitat

7 11 2011

Des de fa gairebé dos mesos estic vivint a Dublín. Molts de vosaltres ja ho sabíeu. Alguns, també coneixeu aquest bloc, tot i que estic segur que el donàveu per mort.

Lluny de tot això (tot i que part de raó no us en falta) volia tornar-lo a reactivar amb les experiències aquí viscudes i comparar la realitat dublinesa amb la realitat barcelonina. La de la casa d’origen amb la de la casa que m’acull. Dublín és una ciutat petita si ho comparo amb Barcelona, és clar. Per tant, és injust mirar-la amb els mateixos ulls. En arribar, i per fer-me-la més meva, vaig voler viure la ciutat com si fos el meu barri. Més gran sí, però el meu barri. Em penso, que ha estat encertada aquesta visió, perquè poc a poc aquesta ciutat m’ha anat donant petits detalls que només es troben en el dia a dia d’un barri. Però les coses de barri les explicaré en un altre post.
M’hi sento a gust. Barcelona està protegida per dos rius el Besòs i el Llobregat. Dublín està dividida per un riu el Liffey (i el Gran Canal). La gent està orgullosa de ser del Sud de la ciutat o del Nord hi ha una fraternal rivalitat. Com entre Sants i Gràcia. Al cap i a la fi, tots som de Barcelona. Tots som de Dublín.

Un diumenge vem preparar-nos per anar a visitar Belfast. La capital d’Irlanda del Nord, Regne Unit. Esteu completament situats, però allà la divisió és diferent. Irlandesos i anglesos. Catòlics i protestants. Viuen amb Pau, però viuen dividits. No són una mateixa ciutat. Són dos móns, dues realitats. Però el pitjor no és això, el pitjor és que viuen orgullosos d’estar dividits. No és una mateixa realitat, no és una mateixa identitat. No és, m’atreviria a dir, que ni un mateix idioma. Molt menys, un mateix país. No són ni la colònia anglesa que uns apunten ni la part irlandesa que falta per alliberar, que uns altres mantenen. Sembla mentida, però Belfast no és Europa. La pregunta és: Per què? Què li passa al Nord per no voler europeïtzar-se? Moltes preguntes em ronden el cap, entre elles si forma part de la mà que mou els fils des de la Casa Blanca. No és d’amagar que els Estats Units se serveixen de la posició del Regne Unit per tenir presencia política a Europa (al igual que de la OTAN per tenir presencia militar a Europa). No és un secret.

Qui marca aquesta identitat? No vull acabar la publicació volent-vos fer pensar que és culpa dels americans. Poc hauríeu entès d’aquesta publicació, doncs. La identitat la marquem nosaltres amb el del nostre costat. La nacionalitat la marca el treball conjunt amb el veí.

Cançó d’avui: Take my hand de Dido.
Color del dia: Canós.
Consell: Si vols alguna cosa ben feta, fes-te-la tu.
Ciutat de la UE: Sí, Dublín.





Com fer política a la Plaça de Catalunya

27 05 2011

Com ja sabeu, fa temps que no escric un post. I no ho vaig fer, tampoc, pel moviment del 15-M. No, no ho vaig fer perquè crec que un moviment social com aquest ja té prou tirada com per treballar-hi sols per ells mateixos. Tots ho coneixem i, per sort, tothom té una opinió al respecte. Però avui ha passat el que havia de passar. Només es necessitava una excusa per fer el que sempre s’ha fet. Si hi ha manifestació, hi ha repressió policial. Igual que a Tunísia, Líbia, Egipte, Síria, el poble contra l’Exèrcit (és ironia, els polítics contra el seu poble). Però, qui conforma l’Exèrcit? El Poble! Però falta la identificació personal de cada un dels membres dels cossos de seguretat d’un país cap al mateix poble del que formen part. Perquè estan per servir-lo, no per abatre’l.

Doncs jo penso: tants consellers, ajudants de direcció, especialistes, etc. que hi ha en la Conselleria d’Interior, algú ha pensat en què aquesta no era la manera? Segurament sí. Però un cop al poder, es perd la perspectiva de la manera de fer. Es volia fer servir el mateix dispositiu que per Sant Joan a les platges. Els nostres polítics no s’han adonat que el que succeeix a la Plaça de Catalunya no forma part d’una nit de gresca i ampolles. Que el poble no porta unes “copes de més”. Senyors polítics (dirigents i oposició, que de segur que ja sabíeu el que avui passaria) teníeu la oportunitat perfecta de guanyar-vos una nova mirada, una nova manera de fer política, la confiança del poble, vots,… digueu-li com vulgueu, però l’heu perduda. DEL TOT. El Poble, els vostres votants, us demanen un canvi. I vosaltres us hi resistiu. Ja no es pot jugar amb les mateixes cartes. Ni al mateix joc. Les regles canvien, els daus ja no són de sis cares (per qui no ho entengui, el Parlament el conformen sis Grups Parlamentaris).

L’objectiu dels nostres dirigents d’avui era: netejar la Plaça Catalunya, segons diuen, per motius de salubritat. Que van intentar parlar amb alguns dirigents de la concentració, en dies anterior, i que no van poder contactar amb ningú per poder dur a terme la operació de neteja. Doncs enviem desenes de furgonetes amb Mossos d’Esquadra i camions de neteja de BCNeta. És curiós el desplegament i el cost que aquest comporta (no està a la meva mà quantificar-ho en un país on els nostres dirigents fan plans d’austeritat). Estic convençut que si haguessin carregat d’escombres, bosses de plàstic, petits contenidors per a la selecció de residus, etc. a les furgonetes de la policia autonòmica i els haguessin repartit (enlloc de repartir llenya) els polítics estarien parlant d’una batalla guanyada. Però ara estem davant d’una victòria pírrica de la política caduca.

Sembla mentida, però, la política d’aquest país no és Europa.
Cançó d’avui: Winds of Change de Scorpions.
Color del dia: Vermell.
Consell: Procura fer política cada dia amb els teus actes. No seràs un polític electe, però tindràs molt per ensenyar’li-s.
Ciutat de la UE: Cracòvia.








%d bloggers like this: