Merkozy. 17/27. Un sopar i The Church

7 12 2011

Diumenge passat, estant a Dublín, vaig poder gaudir d’una vetllada amb la meva parella a un restaurant al bell mig de la capital irlandesa. St. Mary’s Church of Ireland, l’església de Santa Maria[1].

Un exquisit tracte durant tota la vetllada. Un sabor i un tacte al paladar finíssim. Algú hauria pensat mai de poder gaudir d’un romàntic sopar sota d’un òrgan (sí, sí, aquell instrument de vent que funciona amb tecles tan típic de les esglésies.), al costat de ben restaurades làpides a les parets i amb una il·luminació que lluny de voler semblar terrorífic (Terrífic![2]) feia reviure la tendresa d’una família a prop nostre, d’una parella (nosaltres mateixos)? Tot ben acompanyat de la música de tres violins que cantaven els típics vius ritmes irlandesos sota l’arbre de Nadal on hi hauria d’haver “l’Ara” del temple.

Una església acabada de construir al segle XVIII i tancada el 1964. Va ser adquirida de nou el 1997 per un inversor privat i rehabilitada. Finalment, el 2007 va ser reoberta com a restaurant, bar, club, etc. De tot una miqueta. La veritat és que és una atracció única a Dublín, però cal pensar en el principal missatge que això ens transmet. Pot un temple transformar-se en un restaurant? Pot la fe transformar-se en quelcom de profit un cop tancat el lloc de culte? Calen 40 anys d’una església tancada per reformar-la tal i com està? Es pot, a Espanya, fer una cosa per l’estil sense posar-se les mans al cap per part de la política, societat, lobbies, altres actors poc coneguts…?

Imagino, pel meu parer, que aquest és un dels exemples de l’Espanya de les dues velocitats. He dit Espanya? Perdoneu, volia dir Europa. Sóc europeista i crec en el projecte comú. Però per sort, veig les coses. Durant la meva carrera molts professors m’han encoratjat a mantenir el meu punt de vista, tot i que ells fossin euroescèptics. No és bonic? Si més no, sí que és esperançador. Finalment, es fa palès un fet que tant els uns com els altres vèiem des de feia temps. L’Europa de les dues velocitats. Estem parlant d’una Europa de primera i una de segona? No pas (ironia). Estem parlant de l’Europa de les dues velocitats. D’aquella en la que 17 estaran per sobre dels 27. He dit 17? Perdoneu altra vegada, volia dir 2. França i Alemanya. Sarkozy i Merkel. Merkozy. Malauradament aquest ha estat un concepte que molts publicistes voldrien haver treballat amb ell. Ràpid, enganxós i fàcil d’entendre.

Cal renéixer Europa? Segueix funcionant el sistema d’Estats de la Unió Europea (UE)? La veritat és que, qui es vulgui plantejar la UE com a uniforme i d’una estructura tancada, està condemnat al fracàs. I qui vulgui veure una UE d’una sola velocitat també. Fins ara mateix les últimes voluntats dels motors d’Europa han cedit a la majoria dels membres. Però és qüestió de física veure que liderar una Europa de 27 països en què cadascú duu una velocitat econòmica, social, democràtica,… cansa. I cansa molt, per això França i Alemanya volen encapçalar un nou projecte basat en ells mateixos. Basat en l’economia de mercat, en xifres que controlen i que sobre ells mateixos han treballat. Basat en Alemanya com a principal motor econòmic i a França com a principal exèrcit de la UE. Perquè sinó, l’euro pot caure en front del dòlar i de la lliura esterlina. Perquè sinó, la OTAN pot prendre més força dins del nostre territori. Sí que parlo de la OTAN, que no hem d’oblidar que és aquell gran invent dels Estats Units (EUA) per controlar, segons es deia, el comunisme des d’Europa. Els Estats Units ja estan a Europa. Entre d’altres molts països membres, Alemanya i França també en formen part, tot i que aquest últim país va sortir-ne com a cos militar d’aquest organisme internacional.

Per tant, quin és l’enemic d’Europa? Els Estats Units, l’economia, la religió? No, no. Tot això són només conseqüències d’ella mateixa. Europa menja Europa. I fins que no tinguem clar que el Projecte Comú està, actualment, massa lluny de l’idealisme amb el que va néixer després de la II Guerra Mundial, no podrem avançar. No pot existir la multicefàlia sota una bandera. Cal veure la bandera blava amb les dotze estrelles[3] com a una de sola sobre un gran ventall d’identitats nacionals, nacions i països. Sobre la pluralitat i l’entesa de què cada país juga un paper diferent dintre del mateix joc. Sembla mentida, però això és Europa. Cal seguir mantenint, si més no, l’esperit d’aquest idealisme si és que aquest idealisme està mort.

Us deixo amb un article de Ramon Tremosa (“Berlín, millor que Madrid) que us aclarirà una mica més com se’ns planteja Europa actualment.

Cançó d’avui: Born in the USA. Bruce Springsteen.

Color del dia: Blanc com la neu, potser perquè s’hi apropa.

Consell:

Em van dir: Imagina que tens el poder de decidir.

Vaig respondre: Això de tenir el poder de decidir m’agrada, però lo d’imaginar m’agrada encara més perquè em dóna poder sense límits.

Ciutat de la UE: Parlín 😉 S’entén?

Anuncis







%d bloggers like this: