28M: Vandalisme a la Cívica, incivisme del vàndal. 29M: Vaga general, incivisme general

29 03 2012

El que el passat 28 de març es va viure a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va ser molt curiós perquè dóna per pensar. Es veu com els conflictes, per molt temps que passi, esdevenen transgeneracionals i ja no cal apel·lar al civisme o a la civilització, si se’m permet, per saber que el vandalisme persisteix en dates assenyalades i en protestes legítimes, democràtiques i de major o menor pes social. El vandalisme actua com un troià.

Estant a les dependencies de Treball Campus a la Plaça Cívica de la UAB (en planta de carrer per qui no conegueu), una cinquantena d’energúmens[1] (pels qui creieu que estic insultant a algú, veieu la segona accepció del Diccionari del Institut d’Estudis Catalans i si voleu afegir-hi la primera ho deixo a la vostra llibertat) van començar a grafitejar les vidrieres de l’edifici de l’Hemeroteca General i a enganxar-hi cartells amb cola líquida.

Això em planteja vàries qüestions:

  • Tenen dret a manifestar-se públicament aquesta gent? Per suposat, i privadament.
  • Saben que seran ells qui de manera indirecta, al igual que la resta de 40.000 alumnes que composen la universitat, pagaran les destrosses que ells mateixos van fer? El pensament lògic és: jo destrosso i tots paguem.
  • Això ho saben la resta del col·lectiu universitari? Doncs la gran majoria d’alumnes, no. S’ho trobaran quan passegin per la Cívica i vegin que el seu entorn està malmès.
  • Algú se’n farà responsable o buscarà responsables per què ho restitueixin? Temps al temps. Tot apunta a què: qui dia passa, any empeny. Temps al temps.

Dono fe i testimoni que des del propi Treball Campus es va trucar a seguretat per alertar d’aquests fets. No van obtenir resposta. Puc afirmar i afirmo perquè així ho vaig presenciar que aquesta colla de gent anava organitzada i que no permetien fotografiar el que es feia fins un cop estigués tot acabat. Que no es pogués identificar a ningú durant els actes. Igualment puc afirmar i afirmo que tres membres de seguretat i vigilància de la universitat s’estaven recolzats a la boca de sortida dels FGC mirant-ho com si d’una activitat de diari es tractés.

29M: Hi ha hagut la vaga general seguida de diferents maneres segons la font. No vull entrar en el ball de dades ni en com es prenen unes i unes altres. No he volgut participar d’aquesta[2].

En canvi l’experiència és un grau i la reflexió final versa sobre com sempre caiem en una inutilitat crònica per gestionar incidents apàtrides, sense bandera, justificació ni recolzament social. Perquè de les decisions que afecten la societat se’n deriven responsabilitats polítiques (o se n’haurien de derivar). I si ens afecten a tots, s’han de preveure. I si es preveuen s’han gestionar a priori: evitant que aquests vàndals que formen part d’una subespècie humana surtin al carrer. I no pas ad hoc, havent de recórrer al cos policial antiavalot.

Des dels fets de la UAB del passat 28 de març. Dels molts altres viscuts durant la meva estada i en què l’equip de govern de la facultat de comunicació durant el període en què vaig ser-hi no va garantir el meu dret (previ pagament i sense compensació posterior) durant la ocupació de facultats per energúmens durant el 2008[3]. Els finals de celebracions esportives. I, com el dia 29M, la vaga general: Noto una impotència extrema en veure com la imatge de la meva ciutat, que tants diners ens costen la marca Barcelona quedi tan esbiaixada, denigrada, irreconeixible, inexistent.

Perdoneu la negreta, però: Si tots els polítics sabeu qui són aquesta elit vandàlica que resideix a Barcelona i que gaudeix i es creix amb aquests actes, per què no sou capaços de prendre exemple, com el Regne Unit, i impedir que aquesta gent, que tan identificada teniu o això dieu, surtin al carrer en dates com aquestes?

Sembla mentida però Barcelona és Europa.

Cançó d’avui: Raining Again, de Moby. Raining Again. (Perdoneu la publi)

Color del dia: Vermell foc.

Consell: Aprenem de l’au Fènix.

Ciutat de la UE: Barcelona.


[2] perquè els meus principis m’ho impedeixen: sóc incapaç de prejutjar ningú. No podria estar a la pel·lícula de ‘Minority Report’ i avançar-me per jutjar. Ho sento, sóc incapaç. Això és una decisió de principis personals, per tant ningú més que jo mateix pot filar o desfilar perquè les meves decisions personals m’afecten només a mi.

[3] Sinó error l’any. I que puc explicar en qualsevol altra publicació en aquest blog.








%d bloggers like this: