Nosaltres marquem la nostra identitat

7 11 2011

Des de fa gairebé dos mesos estic vivint a Dublín. Molts de vosaltres ja ho sabíeu. Alguns, també coneixeu aquest bloc, tot i que estic segur que el donàveu per mort.

Lluny de tot això (tot i que part de raó no us en falta) volia tornar-lo a reactivar amb les experiències aquí viscudes i comparar la realitat dublinesa amb la realitat barcelonina. La de la casa d’origen amb la de la casa que m’acull. Dublín és una ciutat petita si ho comparo amb Barcelona, és clar. Per tant, és injust mirar-la amb els mateixos ulls. En arribar, i per fer-me-la més meva, vaig voler viure la ciutat com si fos el meu barri. Més gran sí, però el meu barri. Em penso, que ha estat encertada aquesta visió, perquè poc a poc aquesta ciutat m’ha anat donant petits detalls que només es troben en el dia a dia d’un barri. Però les coses de barri les explicaré en un altre post.
M’hi sento a gust. Barcelona està protegida per dos rius el Besòs i el Llobregat. Dublín està dividida per un riu el Liffey (i el Gran Canal). La gent està orgullosa de ser del Sud de la ciutat o del Nord hi ha una fraternal rivalitat. Com entre Sants i Gràcia. Al cap i a la fi, tots som de Barcelona. Tots som de Dublín.

Un diumenge vem preparar-nos per anar a visitar Belfast. La capital d’Irlanda del Nord, Regne Unit. Esteu completament situats, però allà la divisió és diferent. Irlandesos i anglesos. Catòlics i protestants. Viuen amb Pau, però viuen dividits. No són una mateixa ciutat. Són dos móns, dues realitats. Però el pitjor no és això, el pitjor és que viuen orgullosos d’estar dividits. No és una mateixa realitat, no és una mateixa identitat. No és, m’atreviria a dir, que ni un mateix idioma. Molt menys, un mateix país. No són ni la colònia anglesa que uns apunten ni la part irlandesa que falta per alliberar, que uns altres mantenen. Sembla mentida, però Belfast no és Europa. La pregunta és: Per què? Què li passa al Nord per no voler europeïtzar-se? Moltes preguntes em ronden el cap, entre elles si forma part de la mà que mou els fils des de la Casa Blanca. No és d’amagar que els Estats Units se serveixen de la posició del Regne Unit per tenir presencia política a Europa (al igual que de la OTAN per tenir presencia militar a Europa). No és un secret.

Qui marca aquesta identitat? No vull acabar la publicació volent-vos fer pensar que és culpa dels americans. Poc hauríeu entès d’aquesta publicació, doncs. La identitat la marquem nosaltres amb el del nostre costat. La nacionalitat la marca el treball conjunt amb el veí.

Cançó d’avui: Take my hand de Dido.
Color del dia: Canós.
Consell: Si vols alguna cosa ben feta, fes-te-la tu.
Ciutat de la UE: Sí, Dublín.

Anuncis




Com fer política a la Plaça de Catalunya

27 05 2011

Com ja sabeu, fa temps que no escric un post. I no ho vaig fer, tampoc, pel moviment del 15-M. No, no ho vaig fer perquè crec que un moviment social com aquest ja té prou tirada com per treballar-hi sols per ells mateixos. Tots ho coneixem i, per sort, tothom té una opinió al respecte. Però avui ha passat el que havia de passar. Només es necessitava una excusa per fer el que sempre s’ha fet. Si hi ha manifestació, hi ha repressió policial. Igual que a Tunísia, Líbia, Egipte, Síria, el poble contra l’Exèrcit (és ironia, els polítics contra el seu poble). Però, qui conforma l’Exèrcit? El Poble! Però falta la identificació personal de cada un dels membres dels cossos de seguretat d’un país cap al mateix poble del que formen part. Perquè estan per servir-lo, no per abatre’l.

Doncs jo penso: tants consellers, ajudants de direcció, especialistes, etc. que hi ha en la Conselleria d’Interior, algú ha pensat en què aquesta no era la manera? Segurament sí. Però un cop al poder, es perd la perspectiva de la manera de fer. Es volia fer servir el mateix dispositiu que per Sant Joan a les platges. Els nostres polítics no s’han adonat que el que succeeix a la Plaça de Catalunya no forma part d’una nit de gresca i ampolles. Que el poble no porta unes “copes de més”. Senyors polítics (dirigents i oposició, que de segur que ja sabíeu el que avui passaria) teníeu la oportunitat perfecta de guanyar-vos una nova mirada, una nova manera de fer política, la confiança del poble, vots,… digueu-li com vulgueu, però l’heu perduda. DEL TOT. El Poble, els vostres votants, us demanen un canvi. I vosaltres us hi resistiu. Ja no es pot jugar amb les mateixes cartes. Ni al mateix joc. Les regles canvien, els daus ja no són de sis cares (per qui no ho entengui, el Parlament el conformen sis Grups Parlamentaris).

L’objectiu dels nostres dirigents d’avui era: netejar la Plaça Catalunya, segons diuen, per motius de salubritat. Que van intentar parlar amb alguns dirigents de la concentració, en dies anterior, i que no van poder contactar amb ningú per poder dur a terme la operació de neteja. Doncs enviem desenes de furgonetes amb Mossos d’Esquadra i camions de neteja de BCNeta. És curiós el desplegament i el cost que aquest comporta (no està a la meva mà quantificar-ho en un país on els nostres dirigents fan plans d’austeritat). Estic convençut que si haguessin carregat d’escombres, bosses de plàstic, petits contenidors per a la selecció de residus, etc. a les furgonetes de la policia autonòmica i els haguessin repartit (enlloc de repartir llenya) els polítics estarien parlant d’una batalla guanyada. Però ara estem davant d’una victòria pírrica de la política caduca.

Sembla mentida, però, la política d’aquest país no és Europa.
Cançó d’avui: Winds of Change de Scorpions.
Color del dia: Vermell.
Consell: Procura fer política cada dia amb els teus actes. No seràs un polític electe, però tindràs molt per ensenyar’li-s.
Ciutat de la UE: Cracòvia.





Dinamarca no és Schenghen

11 05 2011

O sí, o no, o sí…
(Post under-construction)





La UOC no és Europa

14 04 2011

La solució als problemes molts cops és permetre que hi hagi gent que pensi. I és més, que la gent pensi massa, i massa lliurement. La burocràcia i l’elefantització del servei públic. La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) és una empresa gran, i de moviments lents per la mateixa burocràcia a la que feia referència. Però tornant a la gent que pensa, en aquest entitat, s’ha de tenir controlada aquesta gent.

Les noves tecnologies no són tan complicades. Si comences un projecte fas un “guardar como…” i poc a poc, mentres vas avançant, fas un “guardar”. Si en algun moment t’equivoques, corregeixes i tornes a guardar. Però MAI tornes a l’error. Si tornes a l’error t’has de preguntar: què ha passat? Doncs que han deixat a alguna persona pensar per si sola, actuar per si sola i marxar de vacances tancant la universitat durant més de 10 dies. Això sí, disculpant-se per avançat de les molèsties que puguin ocasionar (imagino que per muntar-se unes bones vacances, algú també ha pensat que es podien muntar un macropont).

Us explicaré un recorregut senzill i un altre de complicat. El que hauria de ser i el que és. El servei que t’ofereixen i el que diuen que t’ofereixen.

Camí senzill: M’agrada un curs que forma part d’un postgrau (Tècnic en Acció Humanitària). Em matriculo. Em donen d’alta i m’envien el material. Em cobren. Realitzo el curs. M’agrada (trec un excel·lent). Em faciliten el full d’ampliació de matrícula per a realitzar el postgrau sencer. L’omplo. Em donen d’alta (Tècnic en gestió del cicle en acció humanitària) i m’envien el material. Continuo el següent curs amb el projecte final de postgrau i l’acabo.

Camí complicat: Des del full d’ampliació de matrícula. L’omplo. M’envien el material. Em donen d’alta del mateix curs però que comença al juliol (és clar, he estat fent l’altre durant el primer semestre acadèmic per fer el segon durant una altra època de l’any que no sigui el segon semestre acadèmic). Després de parlar (3 dies intercanviant emails) amb el professor i informar-me que el curs no comença fins el juliol, m’haig de posar en contacte amb el director del màster. Aquest es posa en contacte amb l’Institut Internacional de Postgrau i m’explica que s’han equivocat i que en 24h m’ho solucionen. MENTIDA! (ja no està en mans del director, que no m’ho solucionin ja està en altres mans) No m’ho solucionen i em donen d’alta en una assignatura que es diu Projecte en Acció Humanitària. Estic flipant. Em torno a posar en contacte amb el director del Màster. El pobre home se’m torna a disculpar i s’hi torna a posar en contacte amb la mateixa gent. Em truquen per parlar personalment per assegurar-me que del matí per la tarda m’ho solucionen. No és cert, passen 3 dies i res. Li torno a escriure i li comento que ja no sé que més fer. Envio un email a la secretaria bastant clar: “o m’ho arregleu o em doneu de baixa”. Dit i fet, m’ho arreglen. Osti, que són 1000€ de curs (més 865€ del primer) no els interessa perdre CAP alumne. D’aquest tema fa avui 14 dies. Així doncs, el greuge ocasionat per deixar pensar a algú ha estat: dos activitats que s’han de recuperar a corre-cuita. Ho faig. Arriba el dia d’avui i… M’HAN ELIMINAT EL CURS!!! Increïble, sí. M’indigno, escric al professor, al director del màster i a la secretaria esperant poder anar demà a solucionar-ho. Com us deia, es veu que s’han muntat un macropont de 12 dies! Sí, 12 dies sense servei de seus territorials.

Com podeu veure, el camí curt acaba en quatre línies. El camí complicat en quinze linies. Casualment una linia per dia de molèsties. El meu esforç, inútil. Les meves ganes, mortes. Sembla mentida, però això és Europa.

Cançó d’avui: “Deprimit I, III i IV” de Sau.
Color del dia: Marró… fosc!
Consell: “Rodéate de buenos y tu lo parecerás. Rodéate de sabios y algo en tí se quedará”. Mägo de Oz.
Ciutat de la UE: Derry.





No és Europa

7 04 2011

Sigueu tots benvinguts, d’aquí i d’allà:

Com vaig llegir en algun bloc germà començar un bloc no és fàcil (sic). T’hi trobes amb falta de temps, ganes i, fins i tot, suport. Però aquest no és el cas. Temps, sempre se’n troba. Ganes, mai en falten per desofegar-nos. El suport és total, primerament, de mi mateix. Tot i que m’interessa més, és poder aconseguir el vostre.

Per entendre el perquè d’aquest naixement només és necessari veure la televisió. Entendre que allò que ens venen cada dos per tres és: “formem part de la Unió Europea i aquestes coses ja no passen aquí“. És per aquest motiu que l’ús d’aquest bloc serà per denunciar allò en què m’hi trobi i que pugui dir: Sembla mentida, però això és Europa. Vull donar a entendre que com a ciutadà europeu que sóc puc publicar fets que m’allunyen de la idea d’Europa que, des de l’edat escolar, m’han fet creure.

És igual que els protagonistes siguin: l’administració, grans empreses, corporacions, bancs i caixes o ciutadans. Tot allò, com deia, que pugui finalitzar-ho amb un “Sembla mentida, però això és Europa” serà publicar en aquest bloc. Tot s’ha de dir, no serà gratuït. Vull coneixer la qüestió que em portarà a publicar cada entrada. Intentaré aconseguir testimonis de cada part. Seré veraç (les vivències personals, queden excloses de qualsevulla limitació). Però la meva sentència ja sabeu, de primera mà quina és: el judici, el fareu vosaltres. No sóc magistrat, per tant no és un atemptat al sistema judicial. Sóc periodista, per tant, això és llibertat de premsa. Aquest és el motiu pel qual, tant com en sàpiga, aquesta feina tindrà com a base professional el Codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Avui només us posaré un exemple senzill: Un cotxe en els semàfors de les grans urbs d’aquest país quan està en groc: “aquest me’l salto!” La contra, la mateixa situació a Berlín: el cotxe s’espera. Com pot succeir això? Sembla mentida, però això és Europa.

Animo a la resta de ciutadans a participar d’aquest bloc o, a crear blocs de denúncia com a obligació social/ciutadana individual o col·lectiva.

Cançó d’avui: “Cum on feel the noize“Quiet Riot.
Color del dia: grana.
Consell: allunya’t de la irascibilitat.
Ciutat de la UE: Estrasburg.








%d bloggers like this: